Dijous, març 23, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Bisbe > Cartes dominicals > Danys col·laterals

Danys col·laterals

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

La setmana passada  dedicàvem la nostra carta dominical al sociòleg Zygmunt Bauman, recentment traspassat, i a la seva teoria de la modernitat líquida, per la que és molt conegut. Avui em referiré a l’anàlisi que fa del creixement de les desigualtats en el nostre temps. Un llibre seu molt interessant ésDanys col·laterals. Desigualtats socials en l’era  global”. Es tracta d’una recopilació de petits assaigs en la que examina els mals de la desigualtat social a partir del concepte de “dany col·lateral”, una expressió que prové de l’argot militar, normalment per a referir-se a les conseqüències accidentals de les intervencions militars i als efectes no intencionats ni planejats d’una acció armada. Bauman trasllada el concepte de “dany col·lateral” a les víctimes d’una societat cada vegada més globalitzada.

La major part d’aquestes víctimes col·laterals són els pobres. Fins i tot els desastres naturals afecten molt més als més pobres que als qui no ho són. Un huracà o un terratrèmol no són classistes en ells mateixos i poden tocar igualment rics i pobres; amb tot, crec que no hi ha dificultat per a reconèixer que les catàstrofes naturals no afecten igual els uns que els altres, i això depèn en bona mesura dels recursos dels que hom disposa per a afrontar-les. Segons Bauman les baixes i els danys col·laterals afecten bàsicament els membres d’una classe que anomenem marginal, una part de la població situada a l’extrem inferior de la distribució de la riquesa. És una de les conseqüències de la globalització en forma de creixement de les desigualtats i de formació d’una classe social caracteritzada per la precarietat.

Bauman alerta del perill que significa pensar en termes de danys “col·laterals” sense que hi hagi cap problema de consciència. Això desemboca en una actitud per la que s’acaba assumint tàcitament la desigualtat dels drets i oportunitats que hi ha a la nostra societat i s’arriba a pensar que aquests danys no són prou rellevants com per a que les administracions dediquin més recursos a la seva prevenció. Arriba a la conclusió que en la fase de globalització desenfrenada a la que hem arribat, els factors essencials de la solidaritat humana requereixen un marc institucional nou. Un marc de creació d’opinió i de voluntats que va més enllà de les fronteres dels països concrets, per la qual cosa s’hauria d’arribar a institucions universals. S’hauria d’arribar a un “planeta social” basat en organitzacions i associacions no governamentals que actuïn a escala universal.

El nostre autor no proposa solucions concretes per a sortir d’aquesta cruïlla. Ara bé, les seves aportacions ens ajuden a la reflexió perquè no acabem atrapats en la manca d’esperança. El missatge principal és advertir que els pobres cada vegada estan més privats d’oportunitats i drets i es van convertint en les víctimes dels danys colaterals de la política i de l’economia en una societat globalitzada on les desigualtats entre rics i pobres per comptes d’estrènyer-se es van eixamplant. El fet que el sofriment humà creixent es consideri com a simple col·lateralitat, sumat a la desigualtat social que també creix, composen una barreja explosiva que, segurament, es convertirà en el principal problema del segle XXI. Un problema que ara com ara no desvetlla la suficient atenció dels nostres polítics i governants. Hi som a temps, no mirem cap a una altra banda.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa