Dijous, març 23, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Bisbe > Cartes dominicals > Pujar a la muntanya

Pujar a la muntanya

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

Al llarg de l’any 2016 a casa nostra ens hem assegut un promig de 234 minuts al dia davant la televisió, gairebé quatre hores. D’altra banda ens passem un promig de tres hores diàries mirant el mòbil o la tauleta, especialment els més joves. D’entrada sembla excessiu, però segur que hi ha opinions per a tots els gustos. El cert és que avui dia es veu més televisió que mai i que internet no ha substituït cap mitjà concret sinó que més aviat els complementa i els potencia en la mesura que aquests mitjans estiguin disposats a evolucionar. Això sí, sembla que la televisió deixa de ser  a poc a poc l’electrodomèstic més important de les llars, a favor de l’ordinador, o més aviat, de la fusió d’ambdós. Internet, per la seva banda, facilita la vida i la comunicació de les persones, escurça les distàncies i els temps i, gràcies als avenços constants que es produeixen en matèria tecnològica, ofereix unes possibilitats inimaginables fa pocs anys.

 Als homes d’avui ens convé preguntar-nos què és el temps i com hem d’organitzar i gestionar el nostre propi temps. La Sagrada Escriptura ens ensenya que el temps és do de Déu, que tot el temps viscut en aquest món és un regal de Déu. Recordem el llibre de l’Eclesiastès 3, 1-4: “Cada cosa té el seu temps i tot el que desitgem sota el sol també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i temps d’arrencar, un temps de matar i temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure”. Certament, el temps és un talent que hem de fer fructificar. Hi ha un temps per a treballar i un temps per a descansar. Hi ha un temps per a la família, per a compartir, per a dialogar, per a l’educació, per l’entreteniment. Hi un temps per a Déu, per a la pregària, per a la celebració, especialment el diumenge. El primer pensament en llevar-nos ha de ser donar gràcies a Déu pel nou dia i l’últim, abans d’anar a dormir,  també.

Aquest segon diumenge de Quaresma contemplem Jesús a la muntanya del Tabor, el lloc de la seva transfiguració. Irradia una llum brillant mentre hi apareixen Moisès i Elies, i se sent una veu que diu: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. La llum divina que resplendeix en el seu rostre i la veu del Pare que dóna testimoni d’ell i mana que l’escoltem. Jesús està acompanyat per Pere, Jaume i Joan i els revela la seva glòria divina i vol que aquesta llum il·lumini els seus cors quan arribi la fosca de la seva passió i mort en creu. Déu és llum i Jesús vol que els seus amics més propers experimentin aquesta llum. Així, després d’aquest episodi, ell serà per a ells com una llum interior, fins i tot en el moments de més obscuritat.

Tots necessitem moments de Tabor, de llum interior intensa per a poder superar les proves de la vida. Aquesta vida ens ve de Déu i de l’encontre personal amb Jesucrist. Per a rebre-la hem de pujar amb Jesús a la muntanya de l’oració. Per a un cristià resar no és evadir-se de la realitat i de les responsabilitats que aquesta comporta, sinó assumir-les fins al fons, confiant en l’amor del Senyor. La pregària no és quelcom accessori o bé opcional, una mena de hobby,  sinó una qüestió de vida o mort. És imprescindible per a superar les proves d’aquesta vida. Durant aquest temps de Quaresma, demanem a Maria que ens ensenyi a resar, a trobar-nos amb Déu perquè la nostra existència quedi transformada per la seva llum.

+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa