Dimecres, abril 26, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Bisbe > Homilies > Homilia de la Festa Major de la ciutat de Terrassa 2016

Homilia de la Festa Major de la ciutat de Terrassa 2016

Homilia a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el dia 3 de juliol de 2016 en ocasió de la festa major de la ciutat

Un any més celebrem l’Eucaristia de Festa Major tot fent memòria dels patrons de la nostra ciutat: Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí. Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, al Sr. Arxiprest, preveres, diaca, membres de la vida consagrada; al Sr. Alcalde i als Regidors de la Corporació Municipal; als responsables dels Cossos de seguretat; també als membres de l’Associació Cultural El Maestrat, que porteu el penó de la ciutat, i altres entitats socials i culturals de la ciutat; als membres del consell Interreligiós de Terrassa. Una salutació a tots els fidels i des de bon començament el desig d’una bona Festa.

L’Any de la Misericòrdia i els nostres proïsmes

La celebració d’enguany s’escau al bell mig de l’Any de la Misericòrdia que ha declarat el sant pare Francesc. Què vol dir un Any de la Misericòrdia? Significa un Any de conversió personal i social, de tornar la mirada a Déu i d’obrir el cor als qui viuen en les perifèries geogràfiques i existencials; de redescobrir les obres de misericòrdia corporals i espirituals tot desvetllant la nostra consciencia, massa sovint adormida o capficada en preocupacions que no són les més importants i necessàries per a la vida.

Hem escoltat en la proclamació de l’Evangeli la paràbola del Bon Samarità. Al centre del relat es planteja la pregunta fonamental de l’ésser humà: ” Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?… Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament,  i  estima  al proïsme com a tu mateix” (Lc 10, 27). Ara bé, qui és “el proïsme”?

A aquesta pregunta, Jesús respon amb una paràbola molt innovadora: un home, anant des de Jerusalem a Jericó, va caure en mans d’uns bandits que el varen saquejar i colpejar, deixant-lo mig mort i abandonant-lo a la vora del camí. Un sacerdot i un levita baixen per aquell camí, però passen de llarg. Potser els va semblar que el malferit podria estar mort i no van voler tocar-lo, perquè el contacte amb un cadàver causava impuresa legal; potser van tenir por de caure, també ells, en mans dels bandits; potser  els esperaven assumptes urgents. El fet és que van passar de llarg.

Després arriba un samarità, és a dir, algú que no pertanyia a la comunitat d’Israel, que no estava obligat a veure en la persona malferida el seu “proïsme”, i que a més era un renegat, un indesitjable. I vet aquí la gran sorpresa: justament el samarità és el qui auxilia a la persona ferida. Com és possible? Què ha passat? El que passa és que es compadeix, que se li trenca el cor.

Fraternitat universal

En virtut d’aquesta compassió que li toca el cor, és ell mateix qui esdevé “proïsme”. Per tant, el plantejament ha canviat: no es tracta de descobrir qui d’entre els altres és o no és el meu proïsme. Soc jo que m’he de convertir en proïsme. Cadascú de nosaltres ha d’esdevenir una persona que estima els altres, que es preocupa per ells, que es commou pel sofriment dels altres, que té un cor obert. No es tracta de descobrir qui és el meu proïsme, sinó de comportar-me jo mateix com a proïsme dels altres.

En efecte, el proïsme no són només els altres, que poden merèixer o no la nostra consideració i l’ajuda. Proïsme sóc jo respecte dels altres, en relació amb tots els éssers humans sense distinció de cap mena. Perquè no es tracta de l’objecte de la nostra ajuda, sinó del subjecte que ha d’ajudar. Des d’aquesta perspectiva, sóc jo qui he de convertir-me en proïsme de tots, fins i tot dels enemics. Ser proïsme significa complir el manament de l’amor, estimant els altres, especialment els més necessitats, els ferits del camí.

La paràbola del bon samarità ha de ser el criteri de comportament, i mostra la universalitat de l’amor vers el germà necessitat, sigui qui sigui, sense discriminacions. Aquest és el criteri i la mesura que ens proposa Jesús: la universalitat de l’amor a tots els germans. Sant Agustí i altres Pares de l’Església han interpretat aquesta paràbola des d’una perspectiva cristològica. El camí de Jerusalem a Jericó representa una imatge de la història universal; l’home mig mort, caigut a la vora del camí, és la imatge de la humanitat, ferida pel pecat, i Nostre Senyor Jesucrist és el Bon Samarità.

Actualitat de la paràbola

Ens trobem en un moment històric de canvi de paradigma, amb profundes transformacions que afecten la nostra vida, al ritme d’una evolució cultural contínua i amb la incertesa d’una situació econòmica que no millora al ritme necessari.

En aquest context el papa Francesc ens demana que visquem  com una Església que surt a les perifèries a l’encontre del pobre, del més feble; una Església que es commou, que es compadeix i s’acosta, que afronta les situacions i aplica els remeis adients, que guareix les ferides i aporta calidesa al cor, com Jesús. Haurem de ser una família que pren la iniciativa, que dóna prioritat als caiguts a la vora del camí. És aquesta una de les contribucions que la comunitat cristiana ofereix a la societat, amb actitud de servei. Els nostres sants patrons ens ensenyen i ens ajuden a fer-ho, fent camí amb altres persones i institucions. El Pregó de la Festa Major de divendres passat ha estat un testimoni i un bon exemple del que això vol dir en la lluita contra les malalties minoritàries.

El papa Francesc també demana que redescobrim i posem en pràctica les obres de misericòrdia que ens fan sortir de nosaltres mateixos i posar l’accent en les necessitats dels altres. Aquí, en aquest temple catedralici, Enric Monjo va voler esculpir-les al mur de sota el presbiteri, i va posar rostres concrets i expressions de l’època a cada una d’elles, tot indicant-nos que cal actualitzar-les a cada moment de la història. Ara, per exemple, acollir els forasters voldrà dir obrir les fronteres als immigrants; donar de menjar i de beure és col·laborar amb tota l’acció caritativa i social; ensenyar l’ignorant voldrà dir incrementar les accions educatives pensant sobre tot en els infants i joves, i també transmetre la fe. Des del costat de l’Evangeli fins a l’altre les obres esculpides són: Perdonar les injúries i visitar els empresonats, al costat de la paret; consolar el trist i rescatar els captius, donar consells i donar menjar, vestir el despullat, al costat de la graonada d’accés al presbiteri; a l’altre costat de la graonada: corregir l’equivocat, ensenyar l’ignorant i donar beguda, perdonar les molèsties i acollir el foraster; i finalment amagada al costat de l’altre paret pregar pels vius i pels difunts i enterrar els morts.

Salvador Alavedra, Medalla de la Ciutat d’enguany, a títol pòstum, escriví tot comentant aquestes obres: aquests relleus que van fer i van posar ací, acuradament, les mans d’Enric Monjo, ensenyen que… les Obres de Misericòrdia són els fonaments ho sostenen tot, i no serem mereixedors de la pau si no les sabem admirar i practicar.

Final

Que els nostres patrons Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí ens ajudin a posar-les en pràctica, a viure l’actitud de servei, tan important en les relacions personals, al si de les famílies i les comunitats, als llocs de treball, en els serveis públics. Que siguem capaços de treballar pel bé comú i de construir una casa comuna oberta a tots, especialment als que més ho necessiten. Així sigui.