Dijous, desembre 14, 2017
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > Cridats a ser comunitat

Cridats a ser comunitat

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

En la festa del Corpus Càritas ens convida a fixar l’atenció en la dimensió comunitària de la nostra vida. Vivim en un clima d’individualisme creixent i precisament per això és tan necessari el testimoni que és possible ser comunitat. La comunitat cristiana manifesta la superació de dues temptacions ben conegudes: d’una banda l’individualisme i, de l’altra, el conformisme gregari. L’ésser humà creix i es realitza com a persona convivint, tan en la proximitat física com en la psicològica, en companyia d’altres presències amigues. Naixem i creixem en una família però arriba el moment que no n’hi ha prou amb la família com a estructura de convivència i per això els adolescents i els joves necessiten el complement d’altres cercles de relació. Ara bé, la colla o el grup d’amics tots sols també resulten insuficients. En definitiva, l’ésser humà necessita un grup bàsic en el qual les relacions no siguin només funcionals, sinó que s’arribi a una comunicació veritablement interpersonal.

Per a ser constructors de comunitat cal que cultivem una veritable espiritualitat de comunió. ¿I què vol dir espiritualitat de comunió? En primer lloc una mirada del cor cap el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres; en segon lloc la capacitat de compartir les alegries i els sofriments del germà, d’intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, d’oferir-li amistat; en tercer lloc, la capacitat de veure allò que hi ha de positiu en l’altre per acollir-lo i valorar-lo; i en últim lloc, saber donar entrada al germà, portant la seva càrrega i refusant les temptacions de rivalitat, de desconfiança i d’enveja. Si vivim aquesta espiritualitat, la comunió serà una realitat viva en tots els espais de l’entramat de l’Església, per a tendir ponts d’unitat i també per acollir tots els germans que truquin a la porta (cf. Novo millenio ineunte, 43-47).

En el nostre món globalitzat cada vegada hi ha més interdependència entre persones, institucions i pobles; aquesta interdependència reclama una virtut que anomenem solidaritat. En paraules de sant Joan Pau II, es tracta de la “determinació ferma i perseverant de comprometre’s pel bé comú; és a dir, per al bé de tots i cada un, perquè tots siguem veritablement responsables de tots (…) L’Església, en virtut del seu compromís evangèlic, se sent cridada a estar al costat d’aquestes multituds pobres, a discernir la justícia de les seves reclamacions i ajudar a fer-les realitat sense perdre de vista el bé dels grups en funció del bé comú” (Sollicitudo rei socialis, 38-39). Per això és necessari reconèixer “l’altre” com a persona , sentir-se responsable dels més febles, lluitar per la justícia i estar disposat a compartir els propis béns.

El proïsme no és simplement un ésser humà amb els seus drets i deures i la seva igualtat fonamental, sinó que es converteix en algú creat a imatge de Déu, redimit per Jesucrist i renovat per l’Esperit Sant. En conseqüència, ha de ser estimat amb el mateix amor amb que és estimat pel Senyor. La màxima expressió de solidaritat és la vida i el misteri de Jesús de Natzaret, la Paraula eterna de Déu que es va encarnar i habità entre nosaltres. Viure la comunió eclesial significa participar en l’amor de Déu i, al mateix temps, compartir amb els altres cohesionant i dinamitzant la vida de la comunitat. Aquesta comunió s’expressa i es nodreix en l’Eucaristia i fructifica en gestos de solidaritat. Així ho veiem expressat en la vida de les primeres comunitats cristianes i així ho hem de viure les comunitats cristianes del segle XXI.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa