Dilluns, novembre 20, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > Memòria dels nostres difunts

Memòria dels nostres difunts

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

El proper dimecres celebrarem la solemnitat de Tots-Sants i l’endemà la commemoració de Tots els fidels difunts. En aquestes dates acudim als cementiris i mantenim viva la tradició de pregar pels éssers estimats que ja no es troben entre nosaltres. Cadascú de nosaltres ha arribat a la vida en el si d’una família, i tots, en la peregrinació que hem recorregut al llarg de la nostra existència, hem gaudit d’unes relacions de família i d’amistat. Visitem els llocs on reposen les seves restes per a expressar el nostre record i el nostre afecte, per a mantenir viva d’alguna manera la relació amb ells, el diàleg que la mort no ha estat capaç de trencar; per a conservar una misteriosa però real comunió de vida i d’amor. Al llarg de la història és una constant en totes les civilitzacions i cultures la preocupació pels morts i el desig de mantenir un cert vincle amb ells.

En el moment de néixer no hi ha res més segur que la certesa que arribarà un dia que ens morirem, no hi ha res més comú i universal al gènere humà que el fet de morir. Però en la nostra civilització del benestar la mort s’ha convertit en un gran tabú, un tema gairebé prohibit, una realitat que val més no recordar, de la que és millor no parlar-ne, i quan es produeix una defunció, es tendeix inconscientment a rebaixar-ne la visibilitat a les mateixes famílies, sobretot en relació amb els més petits. Fa unes dècades es vivia amb molta més normalitat, com una realitat que és present en la nostra vida i que cal assumir-la i ens cal estar preparats perquè afecta a tot ésser humà de qualsevol època i lloc. Per això aquests dies són propicis per a reflexionar sobre la vida i la mort, sobre el seu sentit més profund, perquè, ens agradi o no, la mort forma part de la vida.

El mes d’abril passat vaig estar predicant els Exercicis Espirituals a un grup de sacerdots de la diòcesi de Cuenca al monestir d’Uclés, que va ser la seu de l’Orde de Santiago. En la seva majestuosa església major hi ha enterrat el poeta Jorge Manrique, que ha passat a la història sobre tot per les seves Coplas por la muerte de su padre, on fa una reflexió plena de bellesa i de profunditat sobre la vida i la mort. En la seva estrofa V b diu en llengua castellana: “Partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos, y llegamos al tiempo que fenecemos; así que, cuando morimos, descansamos”. La nostra vida és un pelegrinatge que comença amb el naixement, que dura tota l’existència, i que acaba en el moment de la mort, que és el pas a la casa del Pare; amb la mort s’acaba l’etapa d’aquí a la terra, però s’obre una nova fase, més enllà del temps, en la comunió plena amb Déu i amb els germans.

Aquestes celebracions ens recorden la contingència de l’ésser humà, la seva fragilitat i petitesa, i al mateix temps han de ser ocasió per a revifar la nostra esperança. Són dies per a reflexionar una vegada més sobre els grans interrogants de l’existència: ¿D’on venim i cap a on anem? ¿Quin sentit te la vida? ¿Com fer front a la realitat del mal, del sofriment, de la mort? ¿Què hi ha més enllà de la mort? L’ésser humà necessita raons per a l’esperança perquè tal com ens ho va recordar el papa Benet XVI, la qüestió de l’esperança es troba al centre de la nostra vida. Tots necessitem esperança, una esperança ferma i creïble; tots busquem la llum de l’esperança d’una forma més o menys conscient. I en aquest camí de recerca Crist ens surt a l’encontre i ens diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida: el qui creu en mi, encara que mori viurà; i tot aquell que viu i creu en mi no morirà mai més” (Jn 11, 25-26).

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa