Dilluns, desembre 18, 2017
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > Nascuts per a l’esperança

Nascuts per a l’esperança

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

Avui comencem un nou any litúrgic amb el primer diumenge d’Advent. És un temps d’esperança, d’una esperança vigilant i responsable que ens manté preparats per a la vinguda definitiva del Senyor i també per a l’encontre amb ell en els petits esdeveniments de la vida diària.

Potser hi ha qui es pregunta si és possible mantenir l’esperança mentre es donen tantes situacions injustes en el nostre món: conflictes armats greus a diferents llocs; el terrorisme, que segueix essent una amenaça per la pau i la seguretat; la pobresa, la fam, la manca d’accés a l’aigua potable, que continuen essent una lacra; un altre problema greu és la conculcació de drets humans i la discriminació per diferents motius, o l’explotació infantil; recordem també els refugiats i els desplaçats forçosos; i la llista podria seguir amb les diferents pandèmies, els maltractaments, les dificultats d’accés a la vivenda, la precarietat laboral i tantes altres situacions greus i complexes en les que ens trobem immersos. No és estrany, doncs, que es perdi la confiança en l’ésser humà i que cada vegada hi hagi més persones que estan de tornada de tot.

Cadascú en la seva circumstància concreta ha de lluitar amb dificultats i crisis personals que poden portar al desencant i a la desil•lusió. El desencant és un sentiment amarg produït perquè no s’assoleixen les expectatives que s’havien generat ens els diferents àmbits de la vida: personal, familiar, eclesial, polític i social. Segons les dades que regularment publiquen diferents agències i consultories, es va estenent per tot el món, especialment en els països occidentals, el desencant i la desconfiança respecte els líders polítics, econòmics i socials. En l’àmbit eclesial a vegades també es fa present quan volem que l’Església funcioni amb criteris purament humans, oblidant que és una realitat teològica, o en altres ocasions a causa de les fragilitats i pecats dels seus membres.

Com ens ho recordava el papa Benet XVI en la carta encíclica Spe salvi (cf. nn. 30-31), l’ésser humà té moltes esperances al llarg de la seva existència. Grans i petites; infantils, juvenils i adultes; unes es refereixen a realitats materials i d’altres són de tipus cultural i espiritual; l’esperança d’un amor gran i definitiu per a formar una família, d’un projecte professional rellevant, l’adquisició de coneixements, etc. Es converteixen en centres d’interès que aparentment omplen les aspiracions del cor. Però quan aquestes expectatives arriben al seu acompliment, es comprova que el cor segueixessent insatisfet. Això es deu a que l’ésser humà necessita una esperança que vagi més enllà, que sigui capaç d’assaciar la seva set d’infinit.

En el pelegrinatge de la vida necessitem motivacions, centres d’interès, projectes, ideals, esperances que ens mantenen actius en el dia a dia. Però també les dificultats es fan presents amb força i són capaces de trencar la il•lusió i enfonsar-nos en el desencant. Per això les nostres petites esperances han d’estar fonamentades en una gran esperança que només pot ser Déu; una esperança que il•lumina el camí, que eixampla l’horitzó, que aporta una visió integral que ens permet anar entenent els misteris de la vida i acostar-nos al gran Misteri. Déu és el fonament de l’esperança; el Déu que ha creat totes les coses, que s’ha revelat, que ha sortit a l’encontre de l’ésser humà. Amb ell podem viure la seguretat que hem nascut per a l’esperança.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa