Divendres, juliol 28, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > Paciència activa

Paciència activa

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

El P. Yves Congar (1904-1995) va ser un dels grans protagonistes del Concili vaticà II i un autèntic pioner en àmbits com el de l’ecumenisme o la teologia del laïcat. El papa sant Joan Pau II el nomenà cardenal l’any 1994, com a culminació,del seu servei llarg i fidel a la veritat i a l’Església. En la seva dilatada existència va haver de passar per dues proves molt dures i que sens dubte varen enfortir el seu esperit. En primer lloc el fet de ser mobilitzat com oficial de l’exèrcit francès el novembre de 1939, quan es trobava en plena activitat docent i d’investigació, essent fet presoner poc després, i passant per varis camps de concentració nazis (Mainz, Berlín, Colditz i Lübeck ) fins el final de la guerra l’any 1945. Seran gairebé sis anys de presoner i allunyat del seu món acadèmic i intel·lectual.

La segona prova encara serà més dura. El llibre “Journal d’un théologien” recull escrits seus de 1946 a 1956 en els que explica les sancions eclesiàstiques a les que va haver d’obeir sense tenir la possibilitat de conèixer exactament quines eren les acusacions concretes que se li dirigien. També es veié sotmès a un progressiu aïllament per part de les autoritats de l’Orde de Predicadors, per ordre de l’aleshores Sant Ofici. En aquells anys precedents al Concili Vaticà II, les seves propostes innovadores en matèria d’ecumenisme i del paper dels laics a l’Església suscitaven no pas poques inquietuds en el Sant Ofici i entre els seus superiors. La incertesa del clima en que es prenien les mesures feia encara més difícil la seva posició de teòleg. Li tocar viure un anys d’exili que el portaren a Jerusalem, Roma, Cambridge i Estrasburg. El pare Congar reaccionà a aquestes mesures amb sentiments d’un dolor profund, però sempre va obeir.

El 28 d’octubre de 1958 fou elegit Romà Pontífex Angelo Giuseppe Roncalli, que escollí el nom de Joan XXIII. Tres mesos després de la seva elecció anuncià el XXI Concili Ecumènic Vaticà II. Pel que fa al P. Congar, el 5 de juliol de 1960 va ser nomenat consultor de la comissió teològica preparatòria del Concili. Va participar com expert en les sessions conciliars entre 1962 i 1965 convertint-se en un dels teòlegs més destacats. De fet està considerat com un dels grans teòlegs del segle XX, dedicat a la investigació i desenvolupament dels temes fonamentals que després en varen tractar en el concili: l’eclesiologia, l’ecumenisme, la reforma de l’Església, l’estat laïcal, la missió, els ministeris, la col·legialitat, el retorn a les fonts i la tradició. Ha estat també un referent per a la majoria dels teòlegs del postconcili.

En diferents ocasions ell mateix s’ha referit a una mena de “paciència activa” que va haver de practicar al llarg de la seva vida, especialment en les circumstàncies referides més amunt. Diu així: “En les coses petites sóc impacient: no sé esperar un autobús. Però en les coses grans, crec que sóc pacient, amb una mena de paciència activa (…) És una certa qualitat de l’esperit, o més aviat de l’ànima, arrelada en la convicció profunda i existencial, en primer lloc, que és Déu el qui dirigeix el joc, i acompleix a traves nostre un designi de gràcia i, després que per a totes les coses grans és necessari un cert temps de maduració (…) Els qui no saben sofrir, no saben esperar. Els homes impacients, que volen tenir de seguida l’objecte del seu desig tampoc saben esperar. El sembrador pacient, que confia el seu gra a la terra i al sol, és la imatge mateixa de l’esperança (Llamadas y caminos 1929-1963, 49).

Que el record i la memòria del P. Congar ens ajudi a impregnar-nos d’aquesta virtut en les nostres vides.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa