Dissabte, novembre 18, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Diòcesi > Bisbe > Homilies > Homilia en la ordenació diaconal de Mn. Víctor Galindo i Mn. Carlos Valenciano

Homilia en la ordenació diaconal de Mn. Víctor Galindo i Mn. Carlos Valenciano

Catedral del Terrassa
14 de maig de 2017
V Diumenge de Pasqua

Salutació

Benvolgut germà en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, membres de la vida consagrada, laics i laiques, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Víctor i Carlos i els familiars que els acompanyeu en un dia tant important.
En la lectura de l’Evangeli que ens ha estat proclamat hem escoltat com Jesús demana als seus Apòstols que tinguin fe en Ell, perquè Ell és “el camí, la veritat i la vida”. Certament, Jesucrist és el camí que condueix al Pare, és la veritat que il·lumina l’existència humana i és la vida que omple de sentit la nostra existència.

Camí, veritat i vida

En el discurs de comiat tot just abans de la Passió, Jesús asserena els cors dels seus deixebles tot convidant-los a no tenir por i a tenir fe, a confiar en Déu i a confiar en ell. Seguidament els parla de la casa del Pare i del lloc que hi ha per a tots; allí ell mateix els prepararà l’estada. Tomàs, aleshores, li diu que ells no saben on va i tampoc quin és el camí que condueix fins a aquest lloc. La resposta de Jesús és: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Una resposta solemne i reveladora. Ell mateix es presenta davant els seus com el camí que revela la veritat i que porta a la vida. No es tracta, en aquest context, de llocs materials ni de rutes per les quals cal transitar, sinó del sentit i a la vegada la meta de l’existència. I a aquell que acull amb fe aquesta veritat li comunica la vida veritable, i també condueix a tot el que creu en ell fins a la meta final de la seva existència: el Pare.
Aleshores intervé Felip i li demana a Jesús que els mostri al Pare i ja no necessitaran res més. En el fons, expressa un desig molt humà i molt general, poder veure a Déu cara a cara, palpar-ho d’alguna manera. També nosaltres ho voldríem fer!. La resposta de Jesús ens introdueix aleshores en el cor de la fe cristològica i trinitària tot afirmant: «Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare». Aquesta expressió recull la gran novetat del Nou Testament: Déu pot ser vist, Déu va manifestar el seu rostre, és visible en Jesucrist. Crist inaugura d’una manera nova la presència de Déu en la història, perquè qui el veu a Ell veu al Pare.
Jesucrist és el mediador i la plenitud de tota la revelació; la veritat íntima sobre Déu i sobre la salvació humana se’ns manifesta per la revelació en Ell (cf. DV 2). En Jesús de Natzaret, Déu surt a l’encontre de la humanitat d’una manera que va més enllà de tota expectativa: envia al seu Fill Unigènit. Déu mateix es fa home. Per això Jesús no ens parla del Pare com els antics profetes, sinó que Ell és la revelació de Déu, perquè és Déu, i ens revela el rostre de Déu. “Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel» (Col 1,19-20).
La mediació entre Déu i l’home arriba també en Jesús a la seva plenitud. En l’Antic Testament hi ha una multitud de figures que van exercir aquesta funció. Ara bé, Jesús, veritable Déu i veritable home, no és simplement un mediador més, sinó que és «el mediador» de la nova i eterna aliança. En Ell veiem i trobem al Pare, en Ell podem invocar a Déu amb el nom de Pare, en Ell se’ns dóna la salvació. Tota la nostra existència ha d’estar orientada a l’encontre amb Jesucrist, a l’amor a Ell i al proïsme. Això només serà possible si vivim aquesta experiència de trobada amb Ell sobretot en l’experiència de l’escolta de la seva Paraula i la participació de l’Eucaristia.

Institució del diaconat

Després de l’Ascensió del Senyor i de l’enviament de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta, comença la missió de l’Església, comença l’edificació del temple viu de Déu enmig de la humanitat, tal i com hem escoltat en la segona lectura de l’apòstol Sant Pere. Els que configuren la construcció del temple de Déu com a pedres vives són també anomenats sacerdoci sant. Tal com el temple de Jerusalem amb els seus sacrificis materials era el centre del culte antic, així també aquest nou temple amb els seus sacrificis espirituals és el centre de la humanitat redimida. Aquest nou temple està construït sobre la pedra viva escollida per Déu, Jesucrist, i per això participa també del seu destí: ser la pedra que corona l’edifici i també ser una pedra d’ensopec i un roc que fa caure als homes. L’Església, com Jesucrist, és llum de les nacions i a la vegada signe de contradicció.
La primera lectura que hem escoltat, del llibre dels Fets dels Apòstols, fa referència als problemes i dificultats que va tenir lloc a la comunitat cristiana de Jerusalem. Els Apòstols són coneixedors que en la distribució diària d’ajuda als pobres, les viudes dels immigrats de procedència grega no eren ben ateses. Aleshores, convoquen una reunió per a resoldre el conflicte dialogant entre ells, i prenent les mesures oportunes: escollir i ordenar a set diaques que es dediquessin a l’atenció de les persones que semblaven més desfavorides. Al mateix temps, es fa palès el poder de la Paraula de Déu, proclamada pels Apòstols i l’acolliment en la fe, per crear una unitat capaç d’anar més enllà de les divisions que provenen de les limitacions i febleses humanes. D’aquesta manera comença l’acció caritativa i social de l’Església. Els set servidors van sorgir com un grup d’homes encarregats de l’acció caritativa.
Benvolguts Víctor i Carlos: a la pregària d’ordenació de diaca recordarem, d’aquí a uns moments, el que hem escoltat a la primera lectura; als començaments de l’Església, els Apòstols escolliren com a col·laboradors seus en el ministeri de cada dia, set homes ben vistos de tothom; i per l’oració i la imposició de les mans, els encarregaren el servei dels pobres, perquè ells es poguessin dedicar més plenament a la pregària i a la predicació de la paraula. I demanarem al Senyor que faci davallar sobre vosaltres l’Esperit Sant, perquè us enforteixi i pugueu complir fidelment el vostre ministeri diaconal mitjançant la vivència de les virtuts evangèliques: l’amor sincer, el zel pels pobres i els malalts, l’autoritat humil, la puresa de vida i el comportament segons l’Esperit. Sobretot que imiteu a Nostre Senyor Jesucrist, que no va venir a fer-se servir sinó a servir.
En María, la sierva del Señor, encontraréis inspiración y ejemplo a seguir en vuestra nueva vida. Ayer se cumplieron cien años de sus apariciones en Fátima, con un mensaje bien claro: la oración, la conversión y la penitencia. Os invito a fijarnos brevemente en el pasaje de la Visitación de María a su prima Isabel. María se pone en camino, sorteando las dificultades del recorrido y va con decisión a la montaña, a la casa de Zacarías e Isabel. Podríamos decir que se trata de un viaje misionero en el que sale de sí misma, de su casa, de sus seguridades, de su entorno y se impulsa más allá. Ahí está la clave también de nuestra vida de cristianos y de apóstoles, de vuestra vida de servicio y entrega. Ahí está la clave de vuestra vida de diáconos: una existencia que debe proyectarse hacia fuera, en salida, en peregrinación, más allá de uno mismo, rompiendo la coraza de la comodidad, de la apatía, del miedo, del egoísmo y del egocentrismo.
María ante su prima Isabel había respondido al anuncio del ángel definiéndose a sí misma como “la esclava del Señor”; de hecho, su vida consistirá en una entrega generosa a la voluntad de Dios y también de servicio al prójimo. Por eso con diligencia va a casa de Isabel y permanece con ella unos tres meses, para ofrecerle toda la ayuda que pueda necesitar. Ahora bien, el mayor servicio de María consiste en llevar y ofrecer a Jesús mismo. Este es el corazón y la culminación del servicio y de la misión evangelizadora. Y cuando se produce el encuentro con él, el corazón se llena de alegría. Es lo que contemplamos en esa escena de la Visitación. Es la verdadera alegría de la salvación que se percibe y se experimenta desde las primeras páginas del Evangelio. María ha respondido a Dios con la obediencia de la fe, se ha confiado libre y absolutamente en Dios y se ha consagrado totalmente a la persona y a la obra de su Hijo, y por eso es inmensamente feliz.

Final

Demanem al Senyor que en Carlos i en Víctor, els dos nous diaques que avui seran ordenats, visquin aquestes actituds de servei a Déu i als germans, amb fermesa, amb intensitat. Que proclamin la Bona Nova de l’Evangeli amb valentia i nou ardor, que puguin entonar el seu propi Magníficat amb llurs vides. Que així sigui.