Diumenge, setembre 24, 2017
Fulls dominicals del Bisbat de Terrassa
Inici > Diòcesi > Bisbe > Homilies > Missa Crismal a la Catedral de Terrassa el dia 11 d’abril de 2017

Missa Crismal a la Catedral de Terrassa el dia 11 d’abril de 2017

Salutació

Cada any ens reunim al voltant d’aquest altar per a celebrar l’Eucaristia i renovar les Promeses Sacerdotals. En aquesta celebració consagrem el crisma i beneïm els sants olis. Hem demanat a Déu en l’oració col·lecta que, participant de la consagració de Jesucrist, ens concedeixi ser en el món testimonis de la seva obra redemptora.

Una salutació ben cordial als Srs. Bisbes, germans en l’episcopat, al Vicari Judicial, als Vicaris Episcopals, Secretari General i Canceller, arxiprestes, preveres i diaques; d’una manera especial als qui celebreu els 50 i els 25 anys de la vostra ordenació sacerdotal: P. Miquel Carabias i P. Lluís Victori els 50; Mn. Jaume Casas, Josep Esplugues i Joan Josep Recasens els 25. També una salutació especial als seminaristes, als membres de la Vida Consagrada i a totes les germanes i germans presents.

Partícips de la consagració de Jesucrist

Participem de la consagració de Jesucrist. L’Església és poble sacerdotal, i en conseqüència, tota la comunitat eclesial participa en l’obra redemptora de Crist. Ara bé, tal com assenyala el Concili Vaticà II en el Decret Presbyterorum Ordinis, “el mateix Senyor, va constituir alguns ministres que, ostentant la potestat sagrada en la societat dels fidels, tinguessin el poder sagrat de l’Orde, per oferir el sacrifici i perdonar els pecats, i exercir públicament, en nom de Crist, la funció sacerdotal” (núm. 2). Per tant, els preveres, en comunió amb l’orde episcopal, formen part de la comunitat eclesial i, al mateix temps, són constituïts pastors i guies, per voluntat de Crist i en continuïtat amb l’obra dels apòstols. La celebració de la Missa Crismal actualitza i visibilitza aquest misteri.

Els preveres, pel sagrament de l’Orde, són configurats a Crist Sacerdot, Mestre, Pastor i Servent. Participen del seu únic sacerdoci i de la seva missió salvífica com a col·laboradors dels bisbes. La configuració amb Crist els fa participar d’una manera específica, en la potestat i en la missió santificadora, magisterial i pastoral del mateix Crist, tot vivint d’aquesta manera específica la seva unió amb Ell. En ell han arribat a plenitud el sacerdoci, l’aliança i el sacrifici de l’Antiga Aliança. Ell és el Bon Pastor que ha vingut a reunir les ovelles perdudes de la casa d’Israel i a conduir-les al Regne de Déu i ha donat la pròpia vida en sacrifici per la salvació de tots. Ell és el Fill de Déu, que ha assumit la condició humana, que s’ha fet servent fins a la mort en creu i que ha rentat els peus dels deixebles, demanant-los que segueixin el seu exemple de servei.

Ara bé, ens podem preguntar ¿Com portem viure la nostra consagració? ¿Com portem a terme la nostra missió? En primer lloc, servint els germans amb mansuetud i humilitat de cor; conscients que prediquem la Paraula en nom de Crist i de l’Església, essent uns mestres de la Paraula que amb la seva vida són anunci, testimoni i transparència de la Paraula de Crist; ministres dels sagraments, conscients que som servidors de Crist i dels germans, administradors dels misteris de Déu. Si exercim el ministeri amb aquestes actituds, el Senyor ens beneirà amb un fruit abundant.

A la vegada, com ens recorda sovint el papa Francesc, mirem d’evitar tota mena de “clericalismes” així com també de “secularismes”. Els nostres plantejaments siguin han de ser sempre sobrenaturals, des de la fe, perquè l’Església no és una simple institució humana; mirem de vèncer també la temptació de populisme, de la recerca de l’aplaudiment fàcil; mirem de no caure en la temptació de dominar als fidels que ens han estat encomanats; no oblidem que no són nostres, que no ens pertanyen, més aviat nosaltres els pertanyem a ells, perquè som els seus servidors.

El prevere, doncs, està cridat a viure els sentiments i les actituds de Crist en relació amb l’Església i el món, amb un cor com el de Jesús, que dóna la vida per les ovelles. Aquesta és, en definitiva, l’essència última del lideratge, del qual ara que es parla tant en tots els àmbits de la societat i també a l’Església i del qual que a casa nostra, al nostre presbiteri, estem fent un curs de formació  lideratge pastoral. La concreció darrera és el servei, la quinta essència: donar la vida. Cercar el bé de les ovelles, sacrificar-se per elles, deixar-se la vida perquè puguin créixer, adaptar-se a elles. Com ens diu el papa Francesc: “El pastor que fa créixer al seu poble i que va sempre amb el seu poble. Algunes vegades, el pastor ha d’anar davant, per indicar el camí; altres vegades, al mig, per conèixer què passa; moltes vegades, darrere, per ajudar als últims i també per seguir l’olfacte de les ovelles que saben on està l’herba bona”.

Ser en el món testimonis de la seva obra redemptora.

Van passant els anys en la història de la nostra jove diòcesis. El proper 15 de juny farem 13 anys de vida diocesana. Alguns membres de la família del nostre presbiteri celebren 50 anys de la seva ordenació i altres 25; altres potser només 5 o menys. En aquest temps, el nostre món va evolucionant amb molta celeritat i ens presenta desafiaments i temptacions en relació al ministeri i a la vida del prevere, en part semblants als de tota la vida i en part diferents. Precisament La nova Ratio per a la formació dels futurs preveres, “El Do de la vocació presbiteral”,  se’n fa ressò d’alguns aspectes.

En primer lloc, no és estrany que tard o d’hora constatem la pròpia fragilitat, i també la magnitud les dificultats externes. L’experiència de les pròpies febleses, el xoc amb la cultura dominant, els conflictes, el desencís pel que fa a les expectatives pastorals que ens havíem generat i que no s’han acomplert formem part d’aquest conjunt de situacions on experimentem la feblesa. Potser pensàvem que  seria més fàcil la pastoral amb els infants i els joves o amb les mateixes famílies, i veiem que en moltes ocasions cal partir de zero i  evangelitzar-los quasi bé d’un en un; potser pensàvem que canviaríem les estructures econòmiques i socials injustes, i veiem la nostra mínima incidència; potser pensàvem que evangelitzaríem el món de la cultura, i trobem unes barreres quasi bé infranquejables, un món i una cultura postmoderns que  pensen que no necessiten Déu. Tant de bo aquesta experiència de la pròpia fragilitat i de les dificultats externes ens porti a una més gran humilitat i confiança en l’acció de Déu i a una comprensió benèvola en la relació amb els altres i a créixer en la virtut de la paciència.

També es pot fer present en la nostra vida sacerdotal el pes de la rutina, la dificultat per mantenir la il·lusió en el dia a dia, el desànim en veure que no podem canviar les coses al ritme que voldríem. Això pot debilitar el zel apostòlic i la generositat en l’entrega al ministeri.  També podem experimentar el risc de sentir-se com una mena de professionals o funcionaris del que és sagrat, com una mena d’empleats a càrrec de la comunitat, sense cor de pastor, sense zel per la evangelització.

Finalment, el perill de l’atracció del poder i de la riquesa: l’aparició d’ànsies de poder, de dominar als altres o d’un desig de riquesa, amb la conseqüent falta de disponibilitat a la voluntat de Déu, a les necessitats del poble que tenim confiat i al manament del bisbe. Quan el Senyor deixa de ser el centre, l’autèntic tresor, no és estrany que ens aferrem a les persones o a les coses materials, i que el cor sigui ocupat per altres afectes, tot cercant compensacions afectives i  afeblint aleshores l’exercici de la caritat pastoral.

Ser testimonis de Jesucrist i de la seva obra redemptora en el nostre món no és gens fàcil. No falten Trobem entrebancs i espines en el camí. Ara bé, de manera semblant a sant Pau, a nosaltres ens diu també el Senyor: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces” (2Co 12, 9).

Nosaltres participem de la consagració de Jesucrist. Hem de viure la unió amb Ell com els seus amics, que han estat cridats i enviats per a donar un fruit abundant. La unió amb Crist no ens allunya de les persones ni del món. Ans al contrari, ens dóna la llum i la força per portar a terme tot allò que cal en el nostre ministeri. Fonamentar la nostra existència en Déu per mitjà d’una intensa vida de pregària farà que puguem superar les temptacions i els desafiaments. Malgrat que sembli de vegades que estem sols al mig d’un ambient secularitzat i neopagà en bona part, sempre podrem dir com sant Pau: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces” (Flp 4, 13).

Final

D’aquí uns moments consagrarem el crisma i beneirem els olis. Recordem també el do rebut en el dia de la nostra ordenació sacerdotal. Revifem aquesta gràcia conformant la nostra vida a Crist Bon Pastor, nosaltres, que som partícips de la seva consagració i testimonis en el món de la seva obra redemptora.  Maria, font de salut, mare dels sacerdots, intercedeixi perquè visquem amb fidelitat la nostra consagració i testimoni.

Us agraeixo una vegada més en nom del Poble de Déu la vostra dedicació i treball a les parròquies, comunitats i institucions de la diòcesi fent present la misericòrdia de Déu, el seu amor, el servei generós, la caritat.