Miércoles, Marzo 29, 2017
Hojas Dominicales del Obispado de Terrassa
Inicio > Obispo > Homilías > Homilia del Sr. Bisbe a l’inici del seu ministeri episcopal a la Catedral del Sant Esperit de la nova diòcesi de Terrassa.

Homilia del Sr. Bisbe a l’inici del seu ministeri episcopal a la Catedral del Sant Esperit de la nova diòcesi de Terrassa.

Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en catalán. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.

“Entre vosaltres estic com el qui serveix” (Lc 22, 27).

1. Salutació i agraïments

Benvolguts germans: una salutació profunda i cordial a tot el Poble de Déu aquí present i al que ens escolta. Voldria que aquesta salutació arribi a totes les persones, a totes les famílies dels pobles i ciutats de la nostra diòcesi. Una salutació plena d’afecte per a tots: infants, joves, adults, ancians.

Una salutació especial i agraïda al Sr. Cardenal Ricard Maria Carles, als Senyors Cardenals, al Nunci Apostòlic, als Arquebisbes i Bisbes, al Pare Abat, als preveres, diaques i a totes les persones consagrades.

Una salutació cordial a les autoritats que ens acompanyen en aquesta celebració.

Una salutació a les diferents realitats eclesials de la nostra diòcesi aquí presents: parròquies, moviments, associacions, voluntariats.

En esta Catedral os encontráis hoy personas que habéis llenado de significado las diferentes etapas de mi vida. Con vuestra presencia estáis actualizando experiencias incontables de oración, de amistad, de colaboración, de corresponsabilidad a lo largo de estos años en diferentes seminarios, movimientos de apostolado, Facultad de Teología, universidad, parroquias, Curia, etc. Gracias a todos por lo que de vosotros he recibido.

Saludo la meva família de carn i de sang, àmpliament representada. Voldria recordar el meu pare, mort l’any passat, que sens dubte intercedeix pel meu ministeri des del cel, i la meva mare, anciana, que contemplo amb tot el meu afecte filial. Vosaltres vàreu formar una llar cristiana, vosaltres em vàreu ensenyar les primeres oracions, vosaltres vau respectar i vau acompanyar la meva vocació sacerdotal essent un infant.

Com a lema episcopal vaig elegir l’exhortació de Jesús als Apòstols -“duc in altum”, “anem mar endins”. És el text dels evangelis que millor reflectia la meva vivència en el moment de l’ordenació episcopal i també en aquest moment en què encetem un camí nou en una nova diòcesi. És la vivència d’aquests moments, que es podria resumir en la consciència de la pròpia indignitat i, a la vegada, en la serenitat que neix de saber-me estimat per Déu, cridat per Ell a aquesta missió. Serà una etapa nova, difícil en alguns aspectes, però en la qual, per sobre de tot, calarem les xarxes en el nom del Senyor. La confiança en el Senyor m’asserena, em conforta i m’omple de seguretat. També la confiança en tots vosaltres, el vostre recolzament, la vostra col•laboració, sobretot la vostra pregària, m’encoratgen per endinsar-me en el mar de l’acció pastoral.

2. Cridats a la santedat i a la missió en comunió i corresponsabilitat

Jesús m’envia a mi com a pastor d’una Església local creada de nou. Això comporta tota la vitalitat pròpia del naixement i dels primers passos fets a la vida. Tant de bo que jo pugui ser un pastor bo, semblant en tot al Bon Pastor que coneix les seves ovelles i elles coneixen la seva veu, les estima i dóna la vida per elles. Tant de bo tota la meva missió es concentri a donar-vos la Paraula i la Vida de Jesucrist, que viu en l’Amor del Pare. Agraeixo al Senyor el fet d’haver estat enviat a la Seu de Terrassa, per tal que -plegats- seguim Jesucrist, fent el camí del Regne de Déu, on habiten la justícia, la pau, la llibertat i l’amor que vénen de l’Esperit Sant (cf. Rm 14, 17).

Però Jesucrist ens envia a tots, també a tots vosaltres. I us dóna una responsabilitat molt clara: “Com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres”. Cada un de nosaltres, amb els seus defectes i les seves maneres de ser, som portadors d’un tresor que seria impossible de viure i d’oferir als altres sense l’ajut de Crist mateix; hem d’anunciar el seu nom, el seu missatge i també la seva manera de viure l’Evangeli segons l’Esperit Sant que omple i impulsa Jesús com a Messies. Ara bé, cal dir ben fort que la dimensió fonamental, que la perspectiva en la qual hem de situar la crida de Jesús és la santedat. La santedat és el do que Jesús ens comunica per tal que la responsabilitat de la missió pugui fruitar al cent per cent. La santedat és certament un do de Déu, però no es tracta d’un ideal llunyà o d’una aspiració utòpica que només poden assolir uns quants privilegiats.

Tots estem cridats a la missió. Tots estem cridats a la santedat. Tots estem cridats a la comunió eclesial. El Sant Pare ens demana que fem de l’Església una “casa i una escola de comunió (cf. NMI 43). Tots som, per tant, corresponsables. I estem cridats a ser-ho en el si de la nostra diòcesi fent-ne tradició des dels seus inicis; amb la seu metropolitana de Barcelona, amb la diòcesi germana de Sant Feliu de Llobregat i amb totes les altres diòcesis de Catalunya i de l’Església Universal.

3. Passat, present i futur. Prioritats: nova evangelització, pobres i marginats, presbiteri i seminari, joves

Avui comencem a escriure una nova pàgina en aquesta Història de la Salvació de l’Església que pelegrina en aquestes terres. No partim de zero. Som hereus d’un patrimoni espiritual i cultural important. Per això contemplem amb gratitud el passat (cf. NMI 1).

Alhora, estem cridats a viure amb passió el nostre present. Malgrat les dificultats del nostre temps, malgrat la secularització creixent, la nostra Església és una Església viva, rica en la fe i en les obres d’amor. D’això, en donen testimoni la vitalitat de les parròquies i els moviments, la vitalitat de la pastoral juvenil, l’entrega en el treball de tots els agents pastorals, la generositat en les obres d’ acció caritativa i social i també les diferents comunitats de vida contemplativa.

Permeteu-me oferir alguns trets del que serà la nostra acció pastoral subratllant quatre aspectes:

• Nova evangelització

Una prioritat de la nostra acció pastoral ha de ser la nova evangelització, adaptada a les condicions dels nostres temps. Sempre recordaré que vaig iniciar el meu ministeri aquí en la festa de Sant Jaume, l’apòstol de Jesús que està present en l’evangelització d’aquestes terres. Sóc molt conscient de l’apostolicitat de l’Església i especialment del ministeri episcopal. I, en aquest moment, davant del Sr. Nunci, dels meus germans en l’episcopat, i davant de tota la comunitat manifesto la meva obediència, gratitud i comunió eclesial amb el successor de Pere Joan Pau II.

Per evangelitzar, en la línia del document Evangelii Nuntiandi, de Pau VI, i de la carta Redemptoris Missio, de Joan Pau II, ens haurem d’apropar als destinataris, fins al punt d’inculturar-nos en el seu ambient, per testimoniar, per proposar l’anunci explícit de Jesucrist, per propiciar la conversió i l’adhesió del cor, l’entrada en contacte amb la comunitat cristiana, la participació en els sagraments i el compromís transformador. De manera que la fe viva i autèntica amari totes les facultats de cada persona: capacitat de conèixer, d’estimar, de lliure decisió i capacitat d’actuar en conseqüència amb l’ amor rebut de Déu.

Aquesta proclamació nostra és una Bona Nova centrada en la Persona de Jesucrist, és un anunci que interpel•la, que provoca una resposta, un anunci proclamat per testimonis, un anunci alegre i esperançat. Aquesta proclamació l’haurem de portar a terme en la situació històrica present, la del nostre temps, responent als interrogants dels nostres contemporanis, responent als reptes culturals i científics del moment present.

• Pobres i marginats

Voldria subratllar també la prioritat pels més necessitats. Tot el món de la pobresa i marginació. Haurem de treballar per la justícia i la solidaritat, no portant a terme simplement activitats de suplència en aquesta societat del benestar que és també alhora la societat de les borses de pobresa. Però essent solidaris amb els pobres i marginats com una activitat que forma part de la missió de l’església.

La nostra acció d’ajut i promoció social expressa i realitza la nostra missió. Sense aquesta acció el nostre anunci de Jesucrist seria incomplet i no duria a terme íntegrament la salvació. Les paraules de Jesús (cf. Mt 25, 37-40) ressonen plenes d’actualitat: “Senyor! Quan et vam veure afamat i et vam alimentar, o assedegat i et vam donar de beure? I quan et vam veure estranger i et vam acollir, o nu i et vàrem vestir? Quan et vàrem veure malalt o a la presó, i et vam venir a visitar? I el rei els respondrà: Us ho asseguro, sempre que ho fèieu a un d’aquests germans meus tan petits, m’ho fèieu a mi.”

• Presbiteri i seminari

Els anys de bisbe auxiliar a Barcelona m’han permès tractar i escoltar molts germans sacerdots. Benvolguts germans en el sacerdoci, per a vosaltres una paraula d’afecte i agraïment. No és fàcil avui en dia l’exercici del ministeri. Lluny queden els anys de prestigi i de reconeixement social que es donava a priori. Actualment l’autoritat moral s’ha de guanyar a través del servei generós, a través del compromís mantingut, quasi sempre amb no poca abnegació. A vosaltres que pregueu, que treballeu, que us desgasteu en infinitat de tasques no sempre reconegudes, i sovint al costat dels més desfavorits, el meu afecte i el meu agraïment, i a la vegada el desig de compartir aquest camí nou i apassionant que la santa mare Església ens confia.

També haurem de pregar “l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats” (Mt 9,38), haurem de maldar per desvetllar les vocacions, per propiciar la resposta generosa d’aquells que el Senyor es digni cridar.

• Joves

Un record també per als joves, que sempre han ocupat un lloc important en la meva activitat pastoral com a prevere i especialment ara des de les responsabilitats al Departament de Joventut de la Conferència Episcopal Espanyola.

Sempre diem que els joves són el futur de l’Església i de la societat. Haurem de creure en ells. Haurem de confiar en ells, valorar la seva presència i el seu treball. El Sant Pare Joan Pau II es va referir a Cuatro Vientos a aquest protagonisme del laïcat jove i va recordar també la necessitat de preveres i persones consagrades a la pastoral juvenil.

La nova evangelització requereix una nova consciència missionera, amb coratge i creativitat, amb iniciatives. En aquest punt, els joves tenen molt a dir. Ells no només són objecte de la pastoral sinó que volen ser i han de ser protagonistes de la missió. Ni ells han de tenir por d’assumir responsabilitats ni els adults hem de tenir por que les assumeixin. Hem de confiar en ells amb totes les conseqüències. Ells s’han d’implicar en el futur i en el present des de l’eclesiologia de comunió i corresponsabilitat que ens assenyala el Vaticà II.

4. Amb actitud de servei

Servei a Déu, a l’Església, a l’home, a la societat

En el moment de dirigir-me com a bisbe a aquesta estimada diòcesi em vénen als llavis les paraules de Jesús als apòstols que hem escoltat en l’Evangeli: “El qui vulgui ser el primer entre vosaltres, que sigui l’ últim de tots i el servidor de tots”. Aquesta és la meva actitud més pregona, aquest és l’únic sentit que vull donar al meu ministeri. Avui més que mai sento, penso i crec que la meva vida només té sentit per lliurar-la al servei de Nostre Senyor, de l’Església i del món. De nostre Senyor en aquesta Església local i en aquesta societat concreta. Ajudeu-me tots a fer-ho entre vosaltres dia rere dia. Ajudeu amb la vostra pregària, sobretot avui, i cada dia.

Recordant les paraules del Concili Provincial Tarraconense, procuraré descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’escalf de l’Esperit… establint les mediacions oportunes per tal que les persones senzilles, i tal vegada afligides, puguin trobar-se amb Déu, ajudant a refer l’experiència de Déu de molta gent allunyada, experiència que està lligada a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció preferent pels pobres i per la justícia que fou distintiu del Messies Jesús (cf. CPT, n. 1, d).

Considero que hem d’estar molt atents a la Catalunya real, que té com a fonament la cultura cristiana mil•lenària en la qual s’han anat integrant totes les aportacions dels pobles i de les immigracions al llarg de la seva història sobre la base del seu humus propi i genuí, del seu substrat vital. Un substrat vital amb una excepcional capacitat integradora. Sóc profundament conscient que hauré de servir les arrels cristianes de Catalunya, les seves tradicions i la seva cultura amb un cor obert i acollidor a tots els qui vinguin a viure i a treballar en aquesta terra (cf. Arrels cristianes de Catalunya).

Què han d’aportar les Esglésies locals i, en definitiva, les comunitats cristianes, a la nostra societat plural, a fi que els cristians siguin sal, llum i ferment, i com l’ànima del cos social, segons el plantejament d’aquell venerable text del cristianisme primitiu que és l’Epístola a Diognet? Què podem aportar a aquesta societat nostra?

Només ho esmento, sense més comentaris, per no allargar les meves paraules. En primer lloc, el sentit de la transcendència de la vida humana. En segon lloc, l’Església ofereix la Bona Notícia de l’Evangeli. En tercer lloc, l’Església ofereix un principi moral bàsic: el respecte i l’amor a la persona i a la vida. Juntament amb el testimoni viu, l’Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que es fonamenta en l’amor a Déu i el respecte absolut a la persona i a la vida humana. Per últim i com a coronació d’aquesta aportació, l’Església ofereix el culte a Déu en esperit i en veritat. Ha d’ensenyar a pregar, a viure la relació amb Déu. Ha de recordar la importància de la interioritat. Ha de formar en la centralitat de l’Eucaristia en tota la vida cristiana.

5. Jesucrist és la nostra esperança. Maria, Mare de l’esperança

Vull dirigir encara la meva darrera mirada a Jesús lliurat a tots nosaltres. Ell és la Bona Notícia, Ell és el Messies, el Salvador, Ell és el fonament, el sentit de les nostres vides. En nom seu calarem les xarxes. En nom seu ens endinsem en aquest nou mil•lenni. En nom seu comencem el camí d’aquesta diòcesi, nova i antiga alhora.

En aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació social m’han preguntat molt sovint pels punts del que podria ser el meu programa pastoral. He respost matisadament amb alguns dels subratllats abans esmentats. Ara bé, com ens diu el Sant Pare Joan Pau II (cf. NMI 29), el programa és el mateix Jesucrist, la Bona Nova del seu Evangeli, el seu sacrifici redemptor per amor a cada un de nosaltres, a cada home i dona de la història. El programa és la trobada personal i comunitària amb ell, la contemplació del seu rostre, la proclamació de les meravelles que ha fet en nosaltres, la transformació del món segons la seva voluntat.

Tal com ho feu Maria, la creient que estima i sap servir, com a mare i germana nostra, el rostre de la qual honora molts llocs del nostre bisbat. Des de la Mare de Déu del Puig, de Sant Celoni, a la Mare de Déu de Puiggraciós, fins a la Mare de Déu de la Salut, de Sabadell. Que ella sigui el consol i la guia dels malalts que tenim a casa o als hospitals, a clíniques i residències de les nostres contrades. Que ella, sota l’advocació entranyable de la Mare de Déu de Montserrat, el temple natural de la qual contemplem cada dia des de les nostres terres, sigui per a tots l’estel del matí i de la nova evangelització. Amén.