Dimecres, maig 23, 2018
  • Català
  • Español
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > Gaudete et exsultate (i 2)

Gaudete et exsultate (i 2)

Escut Episcopal de Bisbe de Terrassa
La setmana passada reflexionàvem sobre la primera part de la nova Exhortació del papa Francesc i vèiem  com el Sant Pare assenyala que la vivència de les Benaurances és el camí per a arribar a la  santedat. En el capítol quart recorda primer de tot els mitjans de santificació fonamentals que coneixem: la importància de l’oració, els sagraments de l’Eucaristia i la Reconciliació, la ofrena de sacrificis, les diverses formes de devoció, la direcció espiritual, etc; després assenyala cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme que considera d’una importància particular en el context social i cultural d’avui, tan marcat per l’ansietat nerviosa i violenta, per la negativitat i la tristesa, per l’accídia  còmoda, consumista i egoista, i finalment per l’individualisme, acompanyat de tantes formes d’espiritualitat falsa i difosa i que li falta el trobament personal amb Déu.


La primera d’aquestes característiques importants, d’aquestes manifestacions de l’amor a Déu i als altres és la perseverança, la paciència i la mansuetud, que és conseqüència de viure centrat, fonamentat en Déu; així es poden suportar les contrarietats, els vaivens i els imprevistos de la vida, i també las agressions, infidelitats i defectes del altres; així es pot aconseguir la humilitat, que només creix a base d’humiliacions i que és el camí de la veritable santedat. La segona és l’alegria, perquè el sant ha de ser capaç de viure amb alegria i sentit de l’humor, sense perdre  realisme, però ajudants els altres amb un esperit positiu i esperançat. És l’alegria de la salvació que es troba des de les primeres pàgines de l’Evangeli: en l’Anunciació; en la Visitació, quan la Mare de Déu expressa el seu goig amb el càntic del Magníficat. L’alegria, que és un fruit de l’Esperit Sant, com l’amor i la pau.


La santedat és també audàcia i fervor, és el que en grec s’anomena parresia; aquest és el tercer aspecte. Perquè Jesús mateix ens diu: “ No tingueu por” (Mc 6,50). “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,20). La parresia és confiança a prova de tot en la fidelitat de Crist que ens dóna la seguretat que res “no podrà separar-nos de l’amor de Déu” (Rm 8,39). En quart lloc, la dimensió comunitària, perquè no és possible viure de forma individualista la fe ni el camí de la santificació, i sobretot perquè Déu ens crida a viure la fe en família, en comunitat, en Església. Per últim, la pregària constant, una espiritualitat profunda que es distingeix per la vida d’oració intensa, que es nodreix fonamentalment de la Paraula de Déu i dels sagraments, en particular de l’Eucaristia.


L’Exhortació acaba amb un capítol dedicat al combat, la vigilància i el discerniment. Recorda que la vida cristiana és un combat permanent contra el món i la mentalitat mundana, contra la pròpia fragilitat, i també contra el diable, que existeix de veritat, és el principi del mal. Per a aquest combat  estem proveïts  d’armes poderoses que el Senyor ens dóna: la fe, que s’expressa en la pregària incessant; la meditació de la Paraula de Déu, que il·lumina totes les facetes de la nostra vida; la celebració de la santa Missa, centre de la vida cristiana i de la vida de l’Església; l’adoració eucarística; la reconciliació sacramental, per a rebre el perdó i la gràcia del senyor; les obres de caritat, la vida comunitària i el zel evangelitzador. Per a resistir en el combat, per a no relaxar-se en la vigilància i per a encertar el camí, cal l’hàbit del discerniment, que no consisteix només en una bona capacitat de raonar o de sentit comú, sinó que sobretot és un do que cal demanar amb confiança a l’Esperit sant. Maria és la Mare i Mestra que ens ensenyarà a posar en pràctica les benaurances i ens acompanyarà en el nostre  camí de la santedat.


+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa