Dissabte, juliol 21, 2018
Inici > Diòcesi > Bisbe > Cartes dominicals > L’Església

L’Església

ESCUDO EPISCOPAL SAIZ

El centre de la predicació de Jesús és el Regne de Déu, inaugurat per ell i que té en l’Església el seu començament. El Regne pertany als pobres i als petits, als qui l’acullen amb un cor humil. Produeix un canvi en l’ésser humà, en el seu interior més profund, amb unes conseqüències també externes i socials. Un Regne de goig que té com a llei l’amor i la seva carta magna són les Benaurances. Jesús comença la predicació del Regne posant el dit a la ferida de totes les expectatives humanes: la recerca de la felicitat. Aquesta recerca és el centre de la vida humana, i és justament la felicitat el que Jesús anuncia i promet. Però la situa allí on l’home no podia ni imaginar no en la riquesa, en el posseir, ni en el dominar, ni en el triomf, sinó en estimar i ser estimat.

La Carta Placuit Deo de la Congregació de la Doctrina de la Fe, a la que ens referíem la setmana passada, ens recorda que el lloc on rebem la salvació de Jesús “és l’Església, la comunitat dels qui, havent etat incorporats al nou orde de relacions inaugurat per Crist, poden rebre la plenitud de l’Esperit de Crist”. L’Església és fruit d’un designi de la voluntat del Pare, preparada en la història del poble d’Israel i en l’Antiga Aliança, constituïda per Crist i manifestada per l’efusió de l’Esperit. És el poble que Déu reuneix a tot el món. Cada membre s’hi incorpora per la fe i el Baptisme, participa de la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, te com a llei la caritat i com a fi el regne de Déu. Tots els membres de l’Església formen, doncs, el Poble de Déu.

Sant Pau ens ensenya que “el Crist és com el cos humà: és un encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos” (1 Cor 12,12-13). L’Església és el Cos Místic de Crist; el seu Cap és el mateix Crist, i el seu cos, vivificat per l’Esperit Sant, està format per tots els fidels, en íntima unitat de fe i esperança, amb corresponsabilitat en l’amor i amb una predilecció particular envers els membres que sofreixen, els pobres i perseguits.

L’Esperit Sant és com el principi de la vida de l’Església, de la unitat en la diversitat i de la riquesa dels seus dons i carismes; uneix els creients amb Crist i entre ells; unifica l’Església en comunió i ministeri, la renova incessantment. L’Església esdevé el Temple de l’Esperit Sant. Sant Agustí afirma que “allò que el nostre esperit, o sigui, la nostra ànima, és per als nostres membres, això mateix ho és l’Esperit Sant per als membres de Crist, per al cos de Crist, que és l’Església”. Jesús, durant el Sopar pasqual, va anunciar als apòstols l’Esperit de la veritat, que estarà amb ells per sempre; ve després d’ell per a continuar en el món, per mitjà de l’Església, l’obra de la Bona Nova de la salvació.

L’Església celebra a través dels sagraments l’encontre amb Crist. A través d’ells la gràcia arriba al cor de la persona i a la història de la humanitat per mitjà de paraules i gestos realitzats segons el que el Senyor va disposar. Els sagraments són les celebracions més intenses de l’encontre amb Déu en l’Església i alimenten la vida de fe en les diferents etapes de la vida humana. En aquest camí, l’Eucaristia és font i culminació de tota la vida cristiana i de tota la vida de l’Església. En la celebració eucarística s’actualitza el sacrifici redemptor de Crist, el Senyor es fa present en la història amb tota la seva força salvadora, reuneix el seu poble i edifica l’Església.

Us convido, doncs, amb aquesta reflexió de Pasqua a viure amb més intensitat la nostra pertinença com a membres de l’Església.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa