Dijous, octubre 18, 2018
  • Català
  • Español
Inici > Diòcesi > Bisbe > Homilies > Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en les ordenacions diaconals del diumenge dia 25 de febrer de 2018 a la Catedral

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en les ordenacions diaconals del diumenge dia 25 de febrer de 2018 a la Catedral

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació diaconal dels Mns. Manel Abad, Pere Pardo, Paolo Petrolillo i Eduardo Pire, el diumenge dia 25 de febrer de 2018 a la Catedral.

Salutacions

Benvolguts: Germà en l’Episcopat, Pare Abad, Vicaris Episcopals, Arxiprestes, Responsables del Diaconat Permanent, Preveres i Diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes; membres de laVida Consagrada, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment: benvolguts Manel, Pere, Paolo i Eduardo i benvolguts familiars: esposes, fills, pares i germans.

Avui celebrem el diumenge segon del temps de quaresma. I en aquesta celebració conferirem el diaconat a quatre germans nostres. Sereu en l’Església i en el món signe i instrument del Crist, que va ser obedient fins a la mort i una mort en creu per la salvació de tots, que no va venir a ser servit sinó a servir.

Litúrgia de la Paraula.

En aquest segon diumenge de Quaresma, hem escoltat una vegada més el relat de la Transfiguració del Senyor, enguany de l’Evangeli de sant Marc. És un moment decisiu en la vida de Jesús. Té lloc uns dies després del primer anunci de la seva passió i mort, que havia provocat una crisi en els Apòstols, i després de la instrucció posterior en la qual els declara que, si volen ser deixebles seus, hauran de seguir el mateix camí d’abnegació i sofriment del Mestre, carregant la pròpia creu. En aquesta situació, Jesús pren Pere, Jaume i Joan i els porta dalt d’una muntanya alta.

En l’encontre de Crist amb el Pare es produeix la Transfiguració, la manifestació de la glòria divina a través de la seva humanitat, com una llum que anticipa la glòria de la resurrecció. La finalitat és, en primer lloc, que experimentin directament la seva glòria divina, per poder afrontar els esdeveniments futurs de la Passió i mort, i sobretot, l’escàndol de la creu; també confirmar-los la divinitat del Senyor, i, finalment, enfortir el seu ànim pel camí de seguiment del Mestre, evocant la glòria que seguirà a la creu i anticipant el Misteri Pascual.

Contemplem aquest misteri i com, en Jesús transfigurat, brilla la llum que resplendirà especialment en la Resurrecció. La Transfiguració ens convida a contemplar el misteri de la llum de Déu present al llarg de la Història de la Salvació que culmina en Crist. El Pare fa una invitació als tres Apòstols presents: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”. Escoltar a Jesús significa escoltar la seva paraula i posar-la en pràctica; significa deixar que la seva llum il•lumini plenament la nostra vida; significa rebre d’Ell la força per ser els seus testimonis davant els homes.

Per vèncer les crisis i desconcerts, per superar l’escàndol de la creu, per ser deixebles fidels del Senyor, per donar testimoniatge d’Ell davant els homes, són del tot imprescindibles el que podríem anomenar moments de Tabor. Moments intensos de trobada amb Crist, d’experiència profunda de fe, de llum. Aquests moments de llum ajudaran a superar les foscors i sequedats en el camí de la fe i a ser autèntics testimonis de Crist, que no parlen de memòria o d’oïdes, sinó des de l’experiència viva i personal.

La Transfiguració de Jesús va ser essencialment una experiència d’oració. La Quaresma és un temps propici per viure la unió amb Crist a través de l’oració, essent autèntics oients de la Paraula, centrant tota l’existència en l’Eucaristia, oferint als nostres coetanis un testimoniatge de la bellesa i l’alegria de la vida cristiana, i que es converteixi en una referència en el camí que els ajudi a trobar-se amb Déu.

Juntament amb el dejuni i les obres de misericòrdia, la pregària conforma l’estructura fonamental de la nostra vida espiritual. Per això, benvolguts germans i germanes, us exhorto a trobar en aquest temps de Quaresma estones de silenci, de pregària, de recés, per revisar i revifar la propia vida a la llum de Déu, que ens estima tant, que va entregar el seu propi Fill per la nostra salvació; la pregària també ens ajudarà a descobrir la presència de Déu en la nostra vida i a respondre amb una confiança plena com Abraham, el nostre pare en la fe.

Diaconado

Queridos Manel, Pere, Paolo y Eduardo: El Nuevo testamento nos presenta el diaconado como un ideal de servicio inspirado en el ejemplo del Señor. La constitución dogmática Lumen Gentium del Concilio Vaticano II (cf. LG 29) nos recuerda como el diácono sirve en el pueblo de Dios en unión con el obispo y el presbiterio en el ministerio de la liturgia, de la palabra y de la caridad. Es importante que los diáconos tengan siempre presente la recomendación de san Policarpo: «Que sean misericordiosos, diligentes, procediendo conforme a la verdad del Señor, que se hizo servidor de todos”.

El diácono recibe el sacramento del orden para servir a la santificación de la comunidad cristiana, en comunión jerárquica con el obispo y los presbíteros. Es fundamental la conciencia de que la liturgia es la acción sagrada por excelencia y la más eficaz en orden a nuestra santificación. La liturgia es fuente de gracia y santificación. Su eficacia deriva de Cristo Redentor y no depende de la dignidad del ministro. Esta conciencia, esta certeza, tiene que hacer humilde al diácono y a la vez lo tiene que conducir a una vida santa para ser un ministro digno de Jesucristo.

El diácono es colaborador del obispo y del presbítero en la celebración de la Eucaristía, el gran misterio de nuestra fe. Ha de valorar la grandeza y el gozo de ser servidor de la mesa del Señor, servidor del Misterio de Dios. En el ejercicio del diaconado recibiréis el Cuerpo y la Sangre de Cristo para que sean alimento de los fieles. Procurad tratar los santos misterios con admiración y adoración, con devoción y amor profundo, con conciencia de servidores de los misterios de Dios.

Como diáconos seréis mensajeros de la Palabra de Dios. En primer lugar es preciso escuchar esta Palabra, acogerla como palabra viva y eficaz, penetrante como una espada de doble filo, que juzga los deseos e intenciones del corazón (cf. Heb 4,12); eso comporta creer lo que leemos, vivir el mensaje, enseñarlo y practicarlo con coherencia de vida. Proclamar y vivir la Palabra tal como lo hace la Iglesia, evitando las interpretaciones personales que confirman las ideas propias, superando la tentación de halagar a los oyentes. Una proclamación sin reduccionismos, sin miedo, sin complejos; viva, convencida y convincente; que ilumina el corazón de las personas y también las situaciones humanas, culturales y sociales.

No podemos caer en la tentación de recortar o adaptar la Buena Nueva del Evangelio por nuestra comodidad o por el miedo a las dificultades. Primero será preciso confrontar nuestra vida con la Palabra, dejando que ilumine todos los rincones, que cure todas las heridas y que subsane nuestras carencias. Después, sin imposiciones ni autoritarismos, tendremos que proclamar con la voz y con la vida la Palabra salvadora de Dios de la cual tanta necesidad tienen nuestros contemporáneos. Como diáconos de la santa Madre Iglesia, seréis portadores y pregoneros de un mensaje de esperanza y de paz, de un mensaje de salvación.

En la plegaria de ordenación pediré al Señor que os conceda todas las virtudes evangélicas: un amor sincero, celo por los pobres y enfermos, pureza de vida, autoridad humilde, perseverancia firme en Cristo, imitación del Cristo, que no vino a ser servido sino a servir. El ministerio de la caridad se encuentra en los orígenes mismos de la institución del diaconado. En este ministerio de servicio y de caridad, el diácono ha de configurarse con Cristo Servidor, al cual representa. El testimonio de servicio y amor en el ejercicio del diaconado propiciará que los hombres y mujeres de hoy experimenten el amor de Dios, abren su corazón a la gracia y entren por caminos de conversión.

La Eucaristía es fuente y culminación, centro de la vida del cristiano y de la vida de la Iglesia. El Señor resucitado se ha querido quedar entre nosotros como alimento en el peregrinar. Cuando la Eucaristía es realmente el centro de nuestra vida personal y comunitaria, se produce un crecimiento en la comunión con el Señor y con los hermanos. La comunión con Cristo tiene que llevaros a velar con solicitud en la atención de los otros, acoger al necesitado, compartir dificultades y sufrimientos, dar y darse hasta la entrega de la propia vida. Como colaboradores del obispo y de los presbíteros seréis junto con ellos expresión elocuente del amor del Cristo, manifestación expresiva del rostro maternal de la Iglesia.

Final

Benvolguts Manel, Pere, Paolo i Eduardo: Demanem al Senyor que us beneeixi, que us concedeixi la gràcia de viure l’actitud de servei, la fidelitat a la crida, amb senzillesa i humilitat, amb alegría. Deixeu-vos guiar per la Maria, mestra i model de pregària, que en els moments de foscor de la passió de Crist no va defallir, no va perdre la llum del seu Fill. Per això, la invoquem com a Mare de la confiança i de l’esperança, de Salut i de Misericòrdia. Ella us guiarà en aquest camí. Així sia.