Dimecres, abril 25, 2018
Inici > Diòcesi > Bisbe > Homilies > Missa Crismal a la Catedral de Terrassa el dia 27 de març de 2018

Missa Crismal a la Catedral de Terrassa el dia 27 de març de 2018

Salutació

Una salutació ben cordial als Srs. Bisbes, germans en l’episcopat, al Vicari Judicial, als Vicaris Episcopals, Secretari General i Canceller, arxiprestes, preveres i diaques; d’una manera especial al nostre germà en l’episcopat, el Bisbe Jaume, que celebra els 25 anys de la seva ordenació episcopal; als membres del nostre Presbiteri Diocesà que celebren els 25 anys de la seva ordenació sacerdotal: Mn Joaquim Fluriach, que s’uneix espiritualment a la nostra celebració i Mn. Narcís Ribot; també a Mn. Josep Casas, prevere de la diòcesi de Roma, i a Mn. Josep Maria Ribot, prevere de la Prelatura de l’Opus Dei, que es troben entre nosaltres. Finalment, una salutació especial als seminaristes, als membres de la Vida Consagrada i a totes les germanes i germans presents.

En aquesta celebració solemne renovem amb humilitat i gratitud el do tan gran que hem rebut a través de l’Ordenació sacerdotal, i renovem també la promesa d’unir-nos i conformar-nos millor al Senyor Jesús; de ser fidels dispensadors dels misteris de Déu; el nostre compromís de donar la vida pel Senyor i pels germans en l’exercici del nostre ministeri, en el temps i el lloc que ens toca viure, en comunió amb l’Església diocesana i l’Església universal.

Dos motius eclesials conflueixen en la celebració d’enguany de la Missa Crismal. El Papa Francesc ha convocat una nova Assemblea general del Sínode dels Bisbes per al mes d’octubre d’aquest any per a reflexionar sobre “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”. El tema elegit reflecteix la preocupació pastoral de l’Església respecte als joves i la importància d’acompanyar-los en el seu camí de maduració en la vida de fe i de discerniment vocacional. D’altra banda, a la nostra jove diòcesi celebrarem enguany el desè aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de la Salut com a patrona.

La crida a la santedat

Ens podem preguntar: Quina és la perspectiva de la pastoral juvenil avui en dia? I quina és la perspectiva de la vida del sacerdot? Sense cap mena de dubte la resposta a una i altra pregunta és la mateixa: la crida a la santedat. La santedat és la “perspectiva en la que s’ha de situar el camí pastoral” ens va assenyalar sant Joan Pau II en iniciar el tercer mil·lenni, i ens invitava a aprofundir en el capítol cinquè de la Constitució dogmàtica Lumen gentium del Concili Vaticà II, dedicat a la vocació universal a la santedat. L’única perspectiva possible com a ideal per als cristians és la perfecció, la santedat i, en conseqüència, aquesta és l’única perspectiva possible en la vida d’un capellà i en la pastoral juvenil. Aquí no val el recurs a les limitacions personals o les dificultats ambientals, i tampoc en la idea que es tracta d’una gràcia reservada a uns quants privilegiats. La crida a la santedat és per a tots els batejats.

Aquest ha estat també el plantejament del sant pare emèrit Benet XVI, i de la mateixa manera, el papa Francesc, al llarg d’aquests cinc anys de Pontificat, s’ha referit en nombroses ocasions a la crida a la santedat per a tots els batejats, perquè si no escoltem aquesta crida, no es pot portar a terme cap mena de reforma a l’Església o de projecte pastoral. És ben cert que la santedat és sobrenatural i excedeix la possibilitat humana de ser i d’obrar. Ara bé, Déu pot santificar l’ésser humà fent-lo participar de la seva vida divina i aleshores hom pot ser sant en la mesura què visqui la unió amb Déu. És Déu qui té la iniciativa i ofereix incessantment els mitjans per créixer en la vida cristiana. Per la nostra part, es tracta d’acollir el do i respondre amb generositat des de la confiança en la misericòrdia de Déu.

Nostre Senyor ens mira amb un amor infinit i, tot respectant la nostra llibertat, ens crida a la perfecció i ens dóna la gràcia per aconseguir-la. Jesús ho dirà en el Sermó de la Muntanya que culmina amb l’ideal màxim: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte” (Mt. 5,48). Aquesta ha de ser també la nostra mirada en el treball pastoral.

Primacia de la gràcia

Som conscients que no és gens fàcil aquest camí de la santedat. Ara bé, hem de ser més conscients encara que en qualsevol projecte de vida cristiana i de pastoral juvenil el principi teològic fonamental és la primacia de la gràcia. Per a nosaltres és absolutament imposible, però per a Déu no hi ha res d’impossible, tal com l’Àngel va respondre a Maria en el moment de l’Anunciació. D’aquesta manera podrem superar la temptació de pensar que els resultats depenen de les nostres capacitats o del nostre esforç. La paràbola de la casa construïda sobre la roca ens ajuda a entendre aquesta realitat: Hem de construir la nostra vida de fe i el nostre treball pastoral sobre un fonament sòlid. Aquest fonament és la Realitat de les tres Persones divines, que ens comuniquen la seva vida en Crist per l’Esperit Sant.

Aquest és també el fonament de la nostra espiritualitat, la realitat que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant s’han volgut constituir en principi de vida nova per nosaltres. D’aquí ve la importància i la necessitat de mantenir una relació personal amb cada una de les Persones divines.Tots els elements de la vida cristiana s’han de referir a aquesta relació, i els plantejaments espirituals han d’estar centrats en la inhabitació de la Santíssima Trinitat. Cal superar aquelles espiritualitats que es redueixen gairebé als valors ètics de l’Evangeli; i com ens recorda sovint el papa Francesc, cal superar les temptacions actuals del “neo-pelagianisme”, que significa la pretensió de salvar-se a si mateix, sense reconèixer que es depèn, en el més profund de l’ésser, de Déu i dels altres, i també del “neo-gnosticisme”, que presenta una salvació merament interior, tancada en el subjectivisme.

Respondre a la crida de Déu com Maria

La vocació a la santedat i a l’apostolat  brolla del Baptisme i és comuna a tots els membres de l’Església. En aquest camí de resposta al Senyor Maria és la Mare i la Mestra que ens ensenya a viure el nostre compromís sacerdotal i el nostre ministeri pastoral amb els joves, amb els grans i amb els més petits. Recordem la vocació, la crida que ella rep per a ser la mare del Messíes en el moment de l’encarnació, que ens endinsa en el nucli de la Història de la Salvació. És la proposta de Déu, que obre a l’ésser humà i a la història humana unes dimensions infinites, que té lloc en un clima d’oració, de silenci i de misteri i significa una irrupció poderosa de Déu en la vida de Maria. L’Àngel li anuncia un missatge desconcertant: la proposta d’esdevenir la mare del Messies anunciat pels profetes, esperat pel poble d’Israel.

Ella respon acceptant el pla de Déu amb el seu consentiment humil i generós. En la seva resposta no hi ha una altra seguretat que la confiança en la Paraula de Déu. Ella respon amb una fe absoluta en aquest moment únic i irrepetible de la història de la humanitat. Maria inicia un camí de fe i d’unió amb el seu Fill que mantindrà fins al final. Aquest moment de l’Anunciació i els anys que seguiran són com una desinstal·lació, un èxode, un posar-se en camí, una experiència profunda de pobresa, de confiança absoluta en Déu, en totalitat i radicalitat, perquè ella ha cregut que per a Déu, certament, no hi ha res impossible.

Final: María, Mare de tots els sacerdots

El vincle entre la Mare de Déu i el sacerdoci comença en el misteri de l’Encarnació. L’Encarnació està orientada al sacrifici redemptor de la creu per a la salvació del món, de manera que Encarnació, sacrifici i sacerdoci van units, i Maria es troba al centre d’aquest misteri, unida íntimament a Jesús en tot moment, des d’aquest instant mateix.

Des de la creu Jesús encomana a Maria una missió maternal sobre Joan, i també diu al deixeble: “Aquí tens a la teva mare” (Jn 19,27). Des d’aquest moment sant Joan va acollir Maria en el més profund de la seva vida. Acollir Maria significa posar-la al centre de la pròpia existència cristiana i del propi ministeri sacerdotal. Per això té lloc una peculiar relació de maternitat entre María i els sacerdots, cridats pel seu Fill a estar amb ell, i enviats a anunciar l’Evangeli. La identificació i conformació sacramental a Jesús, porta a viure aquesta particular relació filial.

Ens encomanem especialment en aquest any que celebrem el desè aniversari del seu patronatge sobre tots nosaltres a la intercessió de Maria perquè tots els sacerdots visquin les actituds del seu Fill Jesús, Sacerdot per sempre, donant la vida per Déu i per la salvació dels germans. Que ella ens ajudi a tots a viure ferms en la fe, a continuar fent de la nostra diòcesi una casa de comunió, a fer de les nostres vides un servei lliurat als altres. Sé que tots vosaltres preveres i diaques ho esteu fent. En la Visita Pastoral que porto a terme, ajudat pel Bisbe auxiliar, puc comprovar la vostra dedicació i entrega generosa en moments no fàcils de viure, en moments de molta dificultat i de molta complexitat en diferents aspectes. Us ho agraeixo com a pastor diocesà i us encomano a la intercessió de Maria, Font de la Salut. Que així sigui.